Can Parellada 2011: COMUNICADO PLANTA DE TRATAMIENTOS

LLEGENDES

EL CAMÍ DELS MONJOS

El camí dels Monjos està senyalitzat amb marques de sender de petit recorregut.

Es tracta del sender PR-C31, que fa el següent recorregut:

Sant Cugat del Vallès, Sant Domènec, Can Camps, Can Parellada, Can Torres del Mas, Santa Magdalena del Puigbarral, Matadepera, Coll de les Onze Hores, Horts dels Monjos i Sant Llorenç del Munt.En total son 24,300 Km en unes 7 hores de recorregut aproximadament.

" Segons la llegenda, trobant-se els monjos amb pocs mitjans de vida i havent-se de sostenir en un lloc tant solitari com és La Mola de la muntanya de Sant Llorenç del Munt, sol.licitaren al bisbe de Barcelona la mercè de poder cercar un altre lloc de la plana per instal.lar-s'hi i continuar la seva obra de comunitat i religió. El bisbe, devant les raons de l'abat, autoritzà el trasllat, imposant-los, no obstant això, una sola condició:Podien situar-se on volguessin, peró que davallant de La Mola i no fent gairebé cap giragonsa i sende travessar cap riu, torrent ni xaragall fins arribar a la plana podien establir la seva nova estada.Els monjos, bons coneixedors de la rodalia i de l'orografia de la contrada de Sant Llorenç acceptaren la condició imposada i, un bon dia, emprengueren el camí cap a la plana. A les sis hores de marxa, tothora complint l'ordre de no travessar riu, torrent ni xaragall, es presentaren a Sant Cugat del Vallès. Aquí donaren per finida la ruta empresa. Tot seguit, fundaren el monestir que ha estat tothora una de les millors joies religioses catalanes. En el transcórrer dels temps, els monjos realitzaren una nova instauració al cim de La Mola i donaren començ a la gran edificació monàstica que en l'actualitat encara es manté ferma i és part del paisatge. Des de llavors, d'aquell retorn, restaren lligats a la comunitat de pares benedictins de Sant Cugat ".

( Vergés 1973, 206-207)

ELS BANDOLERS DEL PARC NATURAL DE SANT LLORENÇ DEL MUNT

El bandoler per excel·lència del massís:

En Capablanca.

Un dels bandolers més popular, enigmàtic i llegendari que actuà per aquestes terres fou l'anomenat Capablanca.Abans de convertir-se en bandoler en Capablanca era un humil pagès de nom desconegut que es guanyava la vida fent de mosso de bastaix per les masies de la comarca. Un dia, després de cobrar la paga de tot un mes de treball, se n’anà a Manresa disposat a gastar-se una part dels diners que tanta suor li costaven de guanyar.
Quan arribà a Manresa fou assaltat, robat i maltractat per una colla de lladres sense que ningú sortís en ajuda seva. Profundament afectat i desenganyat per aquest fet va prometre que mai més tornaria a guanyar-se la vida honradament i que a partir d’aquell dia viuria d’allò que robaria als altres.
I així fou com nasqué la llegenda d’en Capablanca. Armat amb un pedrenyal i cobert amb una capa blanca que havia robat d'un descuidat capità de miquelets es convertí aviat en el saltejador de camins més temut de la contrada. De seguida es va fer famosa la forma que tenia d’assaltar els infeliços viatgers que tenien la gosadia de passar pel camí ral de la serra de l'Obac: Estenia la seva capa al mig del camí i ell enfilat dalt d’un arbre o roca convidava al pobre viatger a deixar tot el que duia de valor dins la capa si no volia sentir l'olor de la pólvora del seu pedrenyal. Com que era bon coneixedor de tots els indrets de la muntanya sabia tots els racons, coves i avencs on podia amagar-se sense que ningú aconseguís trobar-lo mai. Es conta que per fer-se fonedís després dels robatoris utilitzava un giny, sols conegut per ell, que li permetia despenjar-se per una esquerda de la Roca Salvatge (gran mola que serveix de base al Paller de tot l'Any) fins una cova situada a mitja paret que li servia de refugi.
No se sap, ni se sabrà mai, com va acabar la vida d'en Capablanca. Uns diuen que va ser finalment agafat i pres pel sometent. D'altres diuen que va ser trobat mort sota d'una aixeta d’una bóta de vi. L'únic cert és que la seva memòria ha anat passant de boca en boca de pares a fills generació rere generació.

En Perot Rocaguinarda.

A diferència de l’anterior va ser un personatge real, malgrat que magnificat i elevat a la categoria de llegenda (citat per Cervantes al Quixot: ¡Oh, valeroso Roque! cuya fama no hay límites en la tierra que la encierren). En Perot era fill del Mas Rocaguinarda d’Oristà (Osona), de la facció nyerra. En Perot campà per les terres d’Osona però tingué a la seva quadrilla gent de la zona com en Joan Muntada àlies “lo minyó de Sant Llorenç Savall”, que van protagonitzar una trifulga a l’hostal de Sant Llorenç Savall segons consta en les actes del notari Joan Marfà de Sabadell. En Muntada i el seu company Bernat lo Carnisser “la Cua”, de Caldes, s’escapoliren de l’escamot de la Unió l’abril de 1610.

Altres bandolers històrics que feinejaren pel camí ral va ser els germans Ramona (Jeroni, Fermí i Perot) d’Avinyó.

Desfeta la quadrilla d’aquests germans un dels seus homes, Pere Perdiguer, famós segrestador de l’época, continuà bandolejant per aquesta part del Vallès.

"Cròniques bandoleres de St. Llorenç del Munt", ed. PAM

ANTONI FERRANDO i ROIG

L’ESTANY DE BANYOLES

Molts cents anys enrere, la gran extensió que ara ocupa el llac era terra ferma i cultivada.
Un dia, cert home, fill i veí de Porqueres, estava llaurant un camp de la seva propietat en el lloc avui ocupat per l’aigua quan, de sobte, sentí una veu que li semblà que era de la seva muller que el cridava tot dient:
—Joan, pren els bous i l’arada i torna cap a casa.
L’home no féu cas del primer crit mes als breus instants va repetir-se la veu, i prompte va oir-lo per tercera vegada.
Com que tot just era mitja tarda, el bon home, no volent perdre del tot el jornal, es dirigí a sa casa a veure què volia sa muller; mes amb l’intent de retornar a la feina deixà els bous al camp.
Arribà a casa seva i trobà sa muller ocupada en els quefers domèstics i li preguntà què volia, per què li havia fet deixar la llaurada.
—No t’he cridat pas ―respongué la dona―. I encara que t’hagués cridat... No saps que el nostre camp és massa lluny per poder-me sentir?
—Doncs jo juraria que he sentit ta veu.
—No, Joan, no; en pots estar segur.
—Bah, doncs me’n torno al treball, adéu.
—Adéu.Mes en girar-se en direcció a la porta, la seva esposa li va dir tota esporuguida:
—No et moguis, noi. Senyor, quina desgràcia!
I quedaren tots dos sorpresos. Davant d’ells s’estenia, com amplíssim llençol, l’estany on nosaltres passegem per on els bous del pobre pagès nedaven ofegats per damunt les escumoses aigües.
El pagès era un home de bé i donà gràcies a la Mare de Déu del Mont per sa salvació, ja que no sent sa muller qui l’havia cridat no podia ser ningú més que la Verge Santíssima qui li salvà la vida.

Joan Bru Sanclement

Can Parellada 2011

viernes, 25 de febrero de 2011

COMUNICADO PLANTA DE TRATAMIENTOS

No hay comentarios:

Publicar un comentario