LLEGENDES

EL CAMÍ DELS MONJOS

El camí dels Monjos està senyalitzat amb marques de sender de petit recorregut. Es tracta del sender PR-C31, que fa el següent recorregut: Sant Cugat del Vallès, Sant Domènec, Can Camps, Can Parellada, Can Torres del Mas, Santa Magdalena del Puigbarral, Matadepera, Coll de les Onze Hores, Horts dels Monjos i Sant Llorenç del Munt. En total son 24,300 Km en unes 7 hores de recorregut aproximadament.

" Segons la llegenda, trobant-se els monjos amb pocs mitjans de vida i havent-se de sostenir en un lloc tant solitari com és La Mola de la muntanya de Sant Llorenç del Munt, sol.licitaren al bisbe de Barcelona la mercè de poder cercar un altre lloc de la plana per instal.lar-s'hi i continuar la seva obra de comunitat i religió. El bisbe, devant les raons de l'abat, autoritzà el trasllat, imposant-los, no obstant això, una sola condició: Podien situar-se on volguessin, peró que davallant de La Mola i no fent gairebé cap giragonsa i sende travessar cap riu, torrent ni xaragall fins arribar a la plana podien establir la seva nova estada. Els monjos, bons coneixedors de la rodalia i de l'orografia de la contrada de Sant Llorenç acceptaren la condició imposada i, un bon dia, emprengueren el camí cap a la plana. A les sis hores de marxa, tothora complint l'ordre de no travessar riu, torrent ni xaragall, es presentaren a Sant Cugat del Vallès. Aquí donaren per finida la ruta empresa. Tot seguit, fundaren el monestir que ha estat tothora una de les millors joies religioses catalanes. En el transcórrer dels temps, els monjos realitzaren una nova instauració al cim de La Mola i donaren començ a la gran edificació monàstica que en l'actualitat encara es manté ferma i és part del paisatge. Des de llavors, d'aquell retorn, restaren lligats a la comunitat de pares benedictins de Sant Cugat ". ( Vergés 1973, 206-207) ELS BANDOLERS DEL PARC NATURAL DE SANT LLORENÇ DEL MUNT El bandoler per excel·lència del massís: En Capablanca. Sembla ser que el personatge en qüestió va ser molt precoç i als quinze anys ja havia patentat el seu particular mètode. Es situava al coll del Correu, paratge feréstec i solitari amb bons amagatalls, cruïlla de pas obligat per a tots els que feien el trajecte Barcelona – Manresa, i deixava al mig del camí la seva capa blanca estesa a terra. El caminant sabia que havia de deixar els seus estalvis damunt la capa, si es feia el “xulo”, el bandoler des de l’amagatall li ventava un tret de pedrenyal... En Capablanca, vivia a una balma a mig aire del Paller de tot l’Any i entre atracament i atracament anava a refugiar-se a la Font del Lladre. De més gran es va enamorar d’una pubilla de Mura, però al ser refusat va tornar a la seva  vida al bosc de l’Obac. Per la part de Vacarisses actuava el bandoler conegut com a Mitja Galta, que es veu que s’afaitava mitja galta per tal de no ser reconegut.  En Perot Rocaguinarda. A diferència de l’anterior va ser un personatge real, malgrat que magnificat i elevat a la categoria de llegenda (citat per Cervantes al Quixot: ¡Oh, valeroso Roque! cuya fama no hay límites en la tierra que la encierren). En Perot era fill del Mas Rocaguinarda d’Oristà (Osona), de la facció nyerra. En Perot campà per les terres d’Osona però tingué a la seva quadrilla gent de la zona com en Joan Muntada àlies “lo minyó de Sant Llorenç Savall”, que van protagonitzar una trifulga a l’hostal de Sant Llorenç Savall segons consta en les actes del notari Joan Marfà de Sabadell. En Muntada i el seu company Bernat lo Carnisser “la Cua”, de Caldes, s’escapoliren de l’escamot de la Unió  l’abril de 1610. Altres bandolers històrics que feinejaren pel camí ral va ser els germans Ramona (Jeroni, Fermí i Perot) d’Avinyó. Desfeta la quadrilla d’aquests germans un dels seus homes, Pere Perdiguer, famós segrestador de l’época, continuà bandolejant per aquesta part del Vallès. "Cròniques bandoleres de St. Llorenç del Munt", ed. PAM ANTONI FERRANDO i ROIG